-->
perdre una pedra
"Mais si tu m'apprivoises, ma vie sera comme ensoleillée..."
(Le petit prince, Antoine de Saint-Exupéry)
La vas escollir un
dia lluminós d'estiu a Palamós. Vas enfonsar la mà dins el calaixet de
pedres verdes i vas deixar que anessin caient entre els dits com si
fossin sorra. Els ulls entreoberts, la ment en blanc. Veure sense mirar,
sentir sense escoltar, l'única manera de trobar els camins que esborren
tempestes de sorra i d'encertar les grans decisions de la vida. La vas
escollir tu. O potser no, potser te la va regalar algú, però te la vas
fer teva tan aviat que mai no has dubtat que eres tu qui l'havia
escollit. Que va venir a trobar-te i et va preguntar si voldries
acollir-la. Potser no era estiu, potser no era Palamós. Però era un dia
lluminós, d'això n'estàs segura. La teva pedra verda a la butxaca dels
pantalons. En recordes el tacte, llis i fred, com una mar quieta. Quan
te la posaves a l'alçada del txakra del cor, al cap d'una estona bullia.
I tu et calmaves.
No era una pedra
per als dies de cada dia. Era una pedra per als moments que voldries
subratllar amb retolador vermell en tots els calendaris. Un Cap d'Any a
Gran Canària, un migdia d'estiu a la Provença, un recital nocturn a
Ciutadella. Un sopar d'aquells (avui ens posem guapos), el primer
pernil salat després de dotze anys, un migdia d'octubre a la platja de
Vilanova amb el germà i les nebodes. Te l'enduies els dies que et
costava sentir-te bonica, i les nits que somreies amb tota la llum
davant del mirall de l'habitació abans de sortir de casa. La guardaves a
la butxaca i l'estrenyies fort per amagar que aquells ulls et feien
posar nerviosa. Te la posaves a prop del cor per sentir com s'escalfava i
es fonia en tu.
Has perdut la
pedra, i l'enyores. Perdre una pedra. Enyorar una pedra. Perdre la vida
que ha bategat al costat de la pedra. Enyorar els que hi eren quan hi
havia la pedra. Perdre una pedra, enyorar una pedra. Sentir-se, un altre
cop, una mica més sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada